Com disposar de continguts oberts a les administracions públiques complint la legislació sobre propietat intel·lectual?

Josep Matas, advocat

www.legalment.cat

twitter.com/JosepMatas

Les administracions públiques necessiten obtenir de persones privades determinats productes o materials (textos, imatges, enregistraments…) que poden estar protegits per la normativa de propietat intel·lectual. L’objectiu d’aquest text és plantejar i analitzar de forma breu alguna de les qüestions més rellevants que, des de la perspectiva d’aquesta normativa, es plantegen en aquesta relació entre una Administració pública i un autor.

Recordem d’entrada que la titularitat dels drets sobre qualsevol creació correspon a la persona autora pel sol fet d’haver creat la seva obra¹⁾. Part d’aquest conjunt de drets, el corresponent al bloc dels denominats drets morals, són irrenunciables (reconeixement de l’autoria, respecte a la integritat de l’obra…), mentre que altres, els que denominem drets d’explotació, són de caràcter econòmic o patrimonial i poden ser objecte de cessió. Són els drets de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació, que corresponen en exclusiva a la persona autora²⁾, la qual els pot administrar segons el seu criteri i la seva voluntat. En defensa dels drets dels creadors, la Llei ha establert que les cessions dels drets han de quedar documentades³⁾, s’han de formalitzar documentalment de manera que sigui possible acreditar i conèixer l’abast de la cessió, la seva durada, l’àmbit territorial en el qual podrà gaudir el cessionari i la forma o tipus d’explotació que es portarà a terme.

Així doncs, el nostre punt de partida és que qualsevol servei que una administració vulgui obtenir d’una persona privada, orientat a crear materials o productes als quals corresponguin drets de propietat intel·lectual, s’hauria de fonamentar en un document que especifiqui els usos als quals l’Administració pública els destinarà. Els drets d’explotació que es cedeixen han de ser descrits en els pactes entre la persona autora i, en aquest cas, l’Administració que obté els seus serveis. A més precisió, més seguretat jurídica i, sobretot, més garanties de disposar pacíficament de drets per part de l’Administració perquè, tal com ja hem avançat, les cessions de drets no es poden pressuposar.

Aquesta necessitat de documentar l’obtenció dels drets és especialment important quan els materials que proporciona la persona autora es volen destinar no només a un únic ús (per exemple unes fotografies per il·lustrar uns materials didàctics que s'editaran en suport paper en una única edició), sinó que es necessiten per a finalitats més àmplies o obertes, o bé per incorporar-los a un centre de documentació, o per integrar-los en un repositori obert a determinats tipus d’usuaris, etc. Per tant, en l’encàrrec de materials d’aquesta naturalesa, l’Administració ha de pensar si en serà l'única beneficiària o si quedaran oberts als usos per part d’altres administracions o per part de particulars. Tinguem present que les sol·licituds o necessitats dels particulars poden respondre a finalitats ben diverses, des de culturals, docents, estudi personal o recerca, fins a interessos purament particulars o finalitats comercials. En aquest darrer sentit, la normativa que promou la reutilització de la informació del sector públic⁴⁾ impulsa aquests darrers usos, si bé en queden exclosos els documents que, tot i haver estat rebuts o estar en possessió de les administracions públiques, puguin estar afectats per drets de propietat intel·lectual de terceres persones.

Una de les novetats més interessants de la nova Llei de contractes del sector públic⁵⁾ la llegim a l'article 277, numeral segon:

És encertat haver incorporat aquesta disposició que dóna lloc a una cessió que actuarà “per defecte” en el cas que en la formalització de la contractació no s’especifiqui alguna cosa en sentit contrari. I és encertat perquè, com és ben evident, en aquest tipus de contracte el que és important és precisament l’element immaterial, l’obra resultant i els drets sobre aquesta obra, i no tant el suport en què la persona autora el proporcionarà. Essent imprescindible obtenir els drets sobre l’obra per poder-la destinar al servei públic, és oportú haver incorporat aquest precepte encara que s’hagi fet de forma excessivament genèrica, o amb menys concreció que en altres ordenaments. Tant és així, que l’enunciat de l’article obre nombrosos i importants interrogants, com per exemple a quin règim de cessió de drets (exclusiu o no exclusiu) fa referència, o quins són els usos que es poden autoritzar a altres ens del sector públic, qüestions que probablement no es podrien respondre de forma única, sinó en funció de cada tipus de prestació. En qualsevol cas, l’article 277.2 planteja una cessió de drets que operaria de manera “automàtica”, molt similar a la que la LPI estableix a favor de l’empresa sobre les creacions dels seus empleats⁶⁾.

Després de destacar aquesta interessant novetat, convé precisar, però, que bona part dels contractes o encàrrecs de serveis com els que ara ens interessen, tot i ser-ne part una Administració pública, tindran caràcter privat. Els contractes que fan els ens del sector públic “poden tenir caràcter administratiu o caràcter privat”⁷⁾ i entre aquests segons queden classificats, entre altres, els que tinguin per objecte “la creació i interpretació artística i literària”⁸⁾. Ens trobem novament davant uns qualificatius molt vagues (artística i literària) que la lectura del Vocabulari Comú de Contractes Públics (CPV) ens pot ajudar a precisar⁹⁾. Revisant els ítems d’aquest Vocabulari podríem atribuir a aquesta categoria els següents serveis:

Així doncs, molts dels contractes que han de permetre a una Administració pública obtenir i poder disposar d’obres i de drets sobre obres creades per particulars tindran la consideració de contractes privats, encara que a falta de pautes més precises difícilment podem indicar quins entraran exactament en aquesta categoria. La Llei estableix que els aspectes essencials d’aquests contractes vindran determinats per les normes específiques que siguin d’aplicació, la qual cosa ens obliga a tornar a la normativa de propietat intel·lectual i a les seves ja destacades exigències de formalització i de precisió en la cessió de drets. Recordem que l’enunciat de l’article 277 és excessivament vague i, tal com ja s’ha dit, planteja molts interrogants.

En definitiva, per a més seguretat jurídica i per a millor garantia dels drets de les dues parts que intervenen en aquest tipus de relació, entenem que segueix essent imprescindible la formalització de l’encàrrec en els termes ja comentats a l’apartat primer d’aquest text.

En la divulgació de materials per mitjà de la xarxa Internet apareixen com a especialment útils les llicències Creative Commons (CC). Aquestes llicències permeten als creadors donar pautes (autoritzacions i prohibicions) sobre l’explotació de les seves creacions, de forma matisada o modulada. En lloc de negar o ser alternativa al sistema o règim de propietat intel·lectual, com alguna vegada s’ha dit, en realitat es basen absolutament en aquest sistema i respecten l’aspecte essencial de deixar a criteri del creador les decisions que afecten a l’explotació de la seva obra. El més rellevant de les llicències CC és que suggereixen o orienten cap a autoritzar usos de forma matisada, mitjançant la combinació de diferents opcions de la qual resulten sis llicències principals que permeten indicar si s’autoritzen o exclouen usos comercials o la realització d’obres derivades i, en el cas que s’autoritzin obres derivades, si serà exigible autoritzar l’ús del producte resultant en els mateixos termes (mateixa llicència) que la utilitzada pel primer autor.

D’entre les moltes i apassionats qüestions legals que es susciten al voltant de les llicències CC, en el context d’aquestes Jornades interessa fer referència a la possibilitat que ofereixen a l’autor d'autoritzar la realització d’obres derivades a partir de la seva. En el sistema de clàusules d’aquestes llicències, l’autor pot autoritzar o prohibir que s’efectuïn obres derivades (traduccions, adaptacions, versions…) a partir de la seva. Si l’autor vol excloure aquesta possibilitat ho ha de fer constar de forma expressa en la informació de la llicència¹⁰⁾. Disposa després de l’opció d’obligar a llicenciar la nova creació, la que resultarà de la transformació, en els mateixos termes¹¹⁾. Comporta aquesta autorització una contradicció al dret moral al respecte a la integritat de l'obra? És fàcil confondre aquí dos drets que si bé guarden relació corresponen a àmbits diferents.

Tal com hem comentat anteriorment, la Llei reconeix el dret que té tot autor a exigir el respecte a la integritat de la seva obra¹²⁾. És un dels drets denominats morals que la Llei qualifica d’irrenunciable i que les llicències CC no posen en qüestió. No hi ha cap referència a aquest dret en el joc de clàusules i de símbols de les llicències, fet que únicament indica que les llicències no necessiten fer-hi referència. Interessa en canvi centrar l’atenció en el dret a autoritzar la transformació de l’obra, un dels drets d’explotació, definit a l’article 21.1 de la LPI en els termes següents:

La transformació d’una obra inclou la seva traducció, adaptació i qualsevol altra modificació de la seva forma de la qual derivi una obra diferent.

L’autorització a efectuar obres derivades, en el cas que l’autor hagi fet aquesta opció, incideix sobre aquest segon dret, un dels drets d’explotació que la LPI reconeix a l’autor, i no pas sobre el dret moral al respecte a la integritat de l’obra. La nova obra resultant, fruit de la transformació, serà atribuïble a qui hagi portat a terme la transformació i, per tant, no a l’autor de l’obra “mare”, el qual seguirà essent titular dels drets sobre aquella. Mitjançant la transformació de la seva obra no assistirem a una “deformació, modificació, alteració o atemptat contra ella [l’obra]”¹³⁾ sinó al naixement d’una de nova que no afectarà ni impedirà l’existència de la primera. En aquest sentit, les llicències CC no comporten cap innovació en el sistema de drets ja reconegut a la nostra LPI, atès que aquesta possible confusió o tensió entre el respecte a la integritat de l’obra i la capacitat d’autoritzar-ne la transformació ja existeix en el text de la Llei.

Pensant en la preparació de materials didàctics és interessant fer una breu referència final a les possibilitats que el dret de cita ofereix per a la utilització de materials sobre els quals no es disposi pròpiament de drets. L’article 32 de la LPI estableix que:

Es tracta d’un dels límits als drets dels autors sobre les seves obres, del qual és oportú destacar les àmplies possibilitats que s’ofereixen. Cal destacar, en primer lloc, que la inclusió es pot realitzar fent adaptacions dels materials (traducció, subratllats…) i, en segon lloc, que els materials utilitzats no necessàriament han de ser objecte d’anàlisi o comentari. Serà lícita la seva utilització sempre que serveixi per il·lustrar, per explicar millor o per exemplificar el discurs o els continguts d’una nova obra. La lectura atenta de l’article permet concloure que, efectivament, la inclusió de fragments d’un treball previ o d’obres fotogràfiques íntegres es pot fer “a título de cita” o bé “para su análisis, comentario o juicio crítico”. En conseqüència, a la pràctica únicament hi ha dos condicionants que cal respectar en l’ús de treballs aliens d'acord amb el dret de cita. El primer és la finalitat de la nova obra, que ha de ser la docència o la recerca. El segon és la proporcionalitat en la utilització dels materials, de manera que només és lícit utilitzar els que estrictament siguin necessaris per als continguts d’aquests materials didàctics o treball de recerca.

Val la pena tenir present l’ampli marge que proporciona en el nostre ordenament el dret de cita per afavorir aquestes dues activitats, recerca i docència, en atenció al seu interès social.